Una passadeta de Max Factor
19 novembre 2011 – 14:14He de confessar que no sabia que el nom d’una ciutat es pogués canviar així com així, compulsivament, com qui posa nom a un fox-terrier, sense pegar cap ullada a la història. Però, posats a pensar, record que, per llei de vida, els grups polítics tenen la necessitat de pixar a les cantonades de la conciència col·lectiva per marcar terreny, ja que amb procediments més intel·lectuals no podrien, ni sabrien dibuixar una silueta de país amb un ideari coherent. Així que quan fan aquest gran esforç mingitori d’anar amollant la goteta porta per porta, vot per vot, mentida per mentida, la seva uretra agafa més protagonisme que el cervell i perden el nord. Tanmateix els idearis, les filosofies, els valors, no cotitzen en la borsa electoral, però els símbols populars, sí que s’exhibeixen al prestatge de la quincalla. Per això els polítics instauren i enderroquen els himnes, modifiquen carrils bici, despeatonitzen o peatonitzen, tomben o alcen estàtues i monolits, posen i treuen plaques commemoratives, alcen i baixen banderes, amb la mateixa curtor de qui vol tapar una icterícia amb una passadeta de Max Factor. Perquè tanmateix tothom sap que per mantenir-se en aquesta gran impostura que és ara la política, els seus protagonistes han de maquillar les seves mancances i inconfessables ambicions d’alguna manera. I, mentrestant, amb tant de joc de símbols, ningú no els demanarà comptes de la seva gestió pública inexistent. Tanmateix, mentre els partidaris de “La Balanguera” i els de “Quina terra tan bona és Mallorcaaaa” es peguen escupinades a l’àgora pública, ells poden maniobrar tranquilament en allò que els interessa. Per això em deman què hi darrere d’aquesta maniobra de canviar el nom de Palma per Palma de Mallorca, que tanta polsina ha aixecat, perquè estic segur que al PP no li interessa ni poc ni molt aquest assumpte. Saben perfectament que ningú no creu(ni els seus adeptes) que ho fan, com ha dit algun portaveu en trànsit líric, per a què els turistes no es despistin i, en comptes de venir a Palma, se’n vagin a Las Palmas, com una horda de zombis esterlocats. Doncs, si es tracta d’entretenir la plebe mentre legalitzen i duen a terme els seus abusos, que almenys contractin un bon equip de creatius de la factoria Disney(una despesa més ja no ens ferà mal) i que crein una fantasia esplendorosa on el perfum de la creativitat tapi la pudor de la putrefacció. Que treballin a fons per adornar la gran mentida pudenta que hem construït entre tots. Però que menteixin amb gràcia, amb un cert argument, amb una mica de guió. És tot el que saben i poden fer per nosaltres.
La meva amiga Maruja Alfaro (pens -no solament perquè l’estim- que és la millor actriu que hem tengut i tenim a Mallorca) ha acceptat tornar a fer un paper a Majòrica, peça de teatre de Xesc Forteza presentada el 1981 juntament amb Margaluz i Mari Santpere, en què ella va fer el paper de Montse, la catalana. Aquesta obra serà pròximament reestrenada a Palma, aquesta vegada duita als escenaris per les Diabéticas Aceleradas amb tota una sèrie d’actualitzacions quant a la concepció escènica i la “confecció” dels personatges. El 1989 vaig fer un programa de Nadal a TVE Balears, dins de la sèrie “La Ruta de la Ceba”, que es deia Un dia tan assenyalat”, en què na Maruja Alfaro, juntament amb Joan Bonet, José Vico, Sol Fornals, un servidor i el grandíssim Joan Maria Melis, escenificà un sopar nadalenc entranyable, ple d’ironies antropològiques i referències culturals. Jo, des del principi de tot, havia pensat en n’Alfaro per al paper de matriarca de la família, una Dona Obdúlia que en realitat era un gest de complicitat, ironitzada, amb el personatge de Villalonga que ella havia representat amb gran èxit a Mort de dama, crec que devers el 1983 (i llavors el 1998) al teatre Principal. Bé, jo no la coneixia de res i li vaig telefonar. Ens citàrem al bar Bosch un vespre en què tornava de Barcelona, de cantar a la sarsuela Doña Francisquita, perquè -per als qui no ho sàpiguen- na Maruja, a més de ser l’excel·lent actriu que és, escriu i pinta molt bé i, almanco en aquella època, també cantava amb prou nivell per participar en un esdeveniment musical com el que us he esmentat. Vengué al Bosch amb el seu home, Antoni Zanoguera, que era un senyor encantador, bellíssima persona com n’he vistes poques, tristament desaparegut el 1995, un dels més importants impulsors del teatre a Mallorca, amb la companyia Zanoguera-Alfaro i moltes altres iniciatives. Na Maruja escoltà la idea del guió d’Un dia tan assenyalat i tot d’una acceptà fer el paper. Aquí començà l’amistança entre nosaltres. Més endavant férem un film en el qual ella era una senyora solitària que s’enamorava d’un pobre que dormia, d’amagat, a la seva escala, que li deixava regals davant la porta i amb qui, al final, arribava a un acte suprem d’estimació, simplement baixant del pis, asseient-se devora ell i agafant-li la mà com una germana comprensiva. Després arribaren altres projectes i els férem al teatre, a la TV, a la ràdio, i sempre hem tengut una complicitat escènica i personal que ha abonat la nostra amistat durant més de vint anys. Per això, la seva tornada a l’escena és, per mi, un esdeveniment per a la nostra cultura i, sobretot, un goig personal que només es pot comparar amb la sensació de veure rebrotar una bellíssima flor. 
Fou un viatge deliciós, Palma-Marratxí, amb el tren, a les dues del migdia. Vaig entrar al vagó tan acalorat per la pressa que, quan me’n vaig témer que en aquell “cotxe” no hi marxava l’aire condicionat, el tren ja havia arrencat. Em va acabar de convèncer de la situació les nombroses dones, a mig acubó, que es ventaven tan vigorosament, que produïen prou energia eòlica com per il•luminar les verbenes de Felanitx. Però, com qui es veu que una d’aquelles venerables senyores s’havia aturat a l’Olivar a comprar peix i que la calorada havia macerat l’alatxa, l’oratge que impulsaven pertot el recinte era com una llorina del rei Posseidó després d’una atacada de salmonel•la. Una sola mirada em bastà per veure que només quedava un seient lliure i allà em vaig instal•lar. Bé, hi havia dos llocs lliures en realitat, però el jove que anava d’esquenes al trajecte, devora la finestra – duia els braços i les cames amb més tatuatges que la capella Sixtina- havia posat els potons sobre el seient de davant. Eren uns potons d’apòstol, amb les ungles entristides per alguna mort recent (segurament la del senyor sabó), perquè anaven ben endolades i desprenien un aroma que feia evocar un intens viatge per les formatgeries de Cabrales. No és estrany que la senyora d’una seixantena que seia devora estigués tan blanca i no deixàs de dir “per a mi que no acab d’estar beeé!”. És clar que a aquest mareig, hi contribuïa l’estridència d’una robusta viatgera -que cridava pel mòbil fent exclamacions que pujaven i baixaven com la sirena d’una mina incendiada- a qui és ben segur que la sentien de viva veu, es trobàs on es trobàs el seu interlocutor. I també les corretjades -com diria en Vicenç Forneret-d’un “xunga-xunga” trepidant que retronava, a tot volum, per tot el vagó i que sortia d’un grupet de xonis que es veu que tornaven desanats de l’”after”, perquè en un minut deixaren al trispol una tupida estora de clovellam de pipes i de bosses buides de patatilla. “Per a mí que no acab d’estar beeé” repetida la marejada, que aleshores inhalaba també les baverades de gas-oil combustionat que entraven pels finestrons que havia obert desesperadament alguna de les tovades víctimes d’aquella coca ferroviària. En arribar a Marratxí me vaig aturar al videoclub i vaig llogar 2012. Necessitava veure la humanitat sotmesa als pitjors cataclismes de la fi del món. D’alguna manera m’havia de revenjar de la raça humana!
