El martiri de Sant Sebastià
22 juliol 2010 – 11:00L’altre dia, mirant una il·lustració d’un “sant sebastià” fermadet a una estaca, enfilat per un caramull de fletxes, amb els ulls a punt de neu, mirant amb piatosa desesperació cap a dalt, vaig comprendre que aquesta és la imatge de l’humà occidental modern de classe mitjana. L’home, la dona, estam lligats per sempre al tronc de la hipoteca, a un país retardat que no sap parlar de les coses i pega destralades amb tribunals caducats que empren la idea de democràcia com un supositori. És, som, un “sant sebastià” fermat a una educació dels fills minsa i solsament enfocada cap als rèdits polítics; a un govern que encara no ha posat remei ni el problema de les cues als hospitals, però que quan ha de coordinar la campanya de renda, resulta que té uns programes eficientíssims. Per què no empren els dispositius recaptadors per agilitzar les consultes hospitalàries? Bastaria canviar els encapçalaments de les caselles: on posa “ingressos anuals”, enflocar-hi: “dolència”; on hi apareixen les xifres, detallar-hi els símptomes, metges, tractaments i, sobretot, establint un ordre de consultes i intervencions quirúrgiques preparat pel mateix exèrcit de telefonistes i coordinadors que et donen cita per fer la declaració de renda. Perquè quan truques a l’agència tributària el telèfon no fa ni tres xiulos, immediatament t’atenen(amb amabilitat i tot!) i en tres minuts ja t’han donat hora per anar a buidar la butxaca; en canvi, quan demanes hora per treure’t un uixol, tot aquest dinamisme s’esfuma i els engranatges de l’estat tornen a ser desconsiderats, lentíssims, incapaços de sol·lucionar cap situació. Tenc una amiga amb càncer, que du més de dèu anys amb la químio. Em contà que va haver de fer una enèrgica protesta a les dependències sanitàries on la tracten perquè als malalts, durant les sessions, els servien llom amb col per dinar! Dins quin cervell gerencial sanitari (als metges malauradament no crec que se’ls consultin les dietes) hi cap la idea que durant un tractament que produeix vòmits, que precisa d’una dieta saníssima, senzilla i bona de pair, donin als afectats llom amb col o pilotes amb escabetxo! Bé, aquesta és una de les fletxes d’aquest sant sebastià modern, lligat a una estaca que encara no ha tombat(ai, Lluisset Llac). I llavors hi ha la corrupció política, les judicatures escorades a la ultradreta, el sistema de pensions a punt de fer fallida, els sous insuficients i, per damunt de tot plegat, la gran mancança de preparació professional dels polítics en general. Darrerament, a molts d’ells, sel’s acusa només d’haver robat, però poques vegades sel’s retreu que no sàpiguen fer bé la seva feina. “Sa cultura fa oi”, recordau? Gabriel Cañellas definí perfectament la situació i posà el llistó intel·lectual on desgraciadament es troba. Les fletxes del nostre sant sebastià seran males de treure del costellam col·lectiu, així que ja és hora que les urnes deixin de ser caixes de somnis i que cada sant sebastià exigeixi el compliment amb realisme del compromís electoral (i ara, perdonau, que me’n vaig a vomitar una estona. Pensar aquestes coses me posa malalt i, encara més, saber que encara no ha nascut metge que curi la decepció humana!).
3 respostes a “El martiri de Sant Sebastià”
és la paradoxa d’avui. l’estat del benestar és un sistema que fa posar malalt als qui suposadament se n’han de beneficiar. especialment a Espanya, on algunes incongruències que les que descriu en raphel fan mal als ulls.. i a la consciència. potser allò tan recurrent que un altre món és possible, s’hauria de revertir cap a l’afirmació que un altre món és necessari. per la salut de tots
Per Biel el jul. 28, 2010
Fa gràcia el que comenta Raphel de la sanitat, i més quan moltes vegades se’ns diu que el nostre sistema és dels més solidaris i avançats, i que fins i tot els Estats Units el miren de copiar. Tot i això, aquest és només un petit tret d’una realitat a la qual encara li queda molt i molt per ser una mica més justa. De la corrupció dels polítics i de la pressa que es donen a l’hora de passar la bassina, millor no parlar-ne…
Per raquel el jul. 28, 2010
Una vegada admesa la comparació amb sant Sebastià, certament forçada però perfectament legítima, no hi ha altra opció que avenir-se al pensament de l’autor. La relació entre el que perdem i el que guanyam de viure en societat és una balança depriment. I a més, ni sortint del país les coses canviarien. Altre temps somiaríem un raconet perfumat d’Orient per a l’evasió, però darrerament tot s’és fus. Així, i ben mirat, el soldat aveciat de Dioclecià, es podria entendre com una imatge de tot aquell qui pateix, sense pietat, l’opressió del sistema, del poder, de la burocràcia… i que tot allò que hem normativitzat per, en teoria, avenir-nos i conviure. I de cultura, què he de dir? Massa arrogància per reconèixer i superar mancances i errors.
Per Sergi el jul. 29, 2010